Què he entès de la crisi financera (segona part)

Arribats a aquest punt, les vendes dels “paquets de paquets”ja no es feien solament entre bancs americans, ara ja es venia als bancs de tot el món, a Wall Street, posant uns noms collonuts a aquests “paquets de paquets” i sense saber exactament què estaven comprant, la resta de bancs del món van començar a comprar i vendre.

D’aquesta manera els bancs feien encara més diners i per tant tenien més diners per donar més crèdits, un altre cop el sistema es retroalimentava.

Ara és quan comença la diversió; arribats al 2004, el senyor Greenspan encara director de la reserva federal comença a pujar els tipus d’interès, de 1% fins al 5,25%. Això va encarir les hipoteques i de forma immediata va alentir el mercat immobiliari, on abans s’obtenien increments del preu d’una casa del 10 o fins i tot del 15% anuals ara en prou feines augmentaven i fins i tot començaven a disminuir.

Recordant el que hem comentat a la primera part sobre les hipoteques subprime, que la majoria tenien interessos variables, ara la quota de la hipoteca s’ha duplicat o triplicat, i com que els preus de les cases estan baixant, no es poden renegociar les hipoteques, o en el cas de voler vendre la casa no se’n treu prous diners com per cobrir tot el valor de l’hipoteca.

La quantitat d’impagats es va disparar, els bancs embargaven les cases però no recuperaven els diners ja que els preus havien baixat tant que no cobrien el valor de les hipoteques i a més totes aquestes cases tornaven al mercat per vendre’s provocant un excés d’oferta i per tant baixant encara més els preus, un peix que es mossega la cua.

Tot això va provocar la crisi bancària conseqüent, ja que com que aquestes hipoteques subprime s’havien barrejat amb hipoteques bones per fer “paquets” i aquests “paquets” s’havien agrupat en “paquets de paquets”, no es sabia qui tenia “paquets” intoxicats amb hipoteques impagades que a més el valor de la casa no cobria el deute. Per tant no quedava clar quina quantitat de diners havia desaparegut i a qui li havia desaparegut.

Conseqüentment entre els bancs van començar a no fiar-se de la liquiditat que podia tenir un altre banc provocant un augment dels interessos dels crèdits a curt termini (prestésc interbacaris, entre bancs).

Aquests préstecs interbacaris eren els utilitzats per aquelles empreses de les que hem parlat a la primera part per comprar i vendre els “paquets” d’hipoteques, conseqüentment van començar a petar tots aquestes empreses que vivien del beneficis generats pels interessos dels crèdits de la compra i venda d’aquest “paquets”-

Així doncs, molts bancs es van trobar que d’un dia per l’altra un paquet de 50 milions de dòlars en valia realment 30 per exemple. Els 20 milions que falten de fet ja no existien des del principi, ja que tot es basava en l’especulació immobiliària i en la facilitat de donar crèdit. Si això ho multipliquem per la de milers de milions que tot aquest merder representa que valia, el resultat és el que hem vist tots.

El més curiós del cas és que no se sap la quantitat exacta de diners que s’han esfumat i no crec que se sàpiga mai... i no oblidem que els que jugaven a “primera línea” aquest joc tots estan a casa amb bonificacions milionàries “por los servicios prestados”.

En dos paraules: im-presionant.

M’agradaria il·lustrar-ho tot amb aquest programa que van fer a la BBC (només els anglesos ho podrien haver fet), que és absolutament aclaridor, representa un periodista que entrevista a un dels inversors que ha jugava a “primera línea”:

http://www.youtube.com/watch?v=LcezSo3e808

Podríem parlar de com aquesta crisi ha fet caure economies senceres, fins i tot països com Islàndia, però a mi m’agrada exemplificar-ho amb un article que corre per Internet que ve a dir el següent:

Agafem per exemple la injecció de diners que vol fer el senyor Obama al sistema bancari per recuperar-lo:

700.000 milions de dòlars dels contribuents (no oblidem que en Bush ja en va injectar 500.000 de milions), però és igual agafem només els 700.000, si ho dividim per la població mundial que és d’uns 6.700 milions, això surt a 104.477 dòlars per cada persona d’aquest planeta! És a dir que si aquests diners no es regalen als bancs i es reparteixen per tot el món desapareix la pobresa d’un dia per l’altre (un pel demagògic aquesta última observació però ens dóna una idea de la magnitud de la tragèdia), només amb la injecció dels estats units s’acabaria amb la pobresa se tot el planeta.

L’article continua fent divisions i en aquest cas ho fa amb la injecció de 30.000 milions d’euros que el govern de ZP ha fet als bancs espanyols:

Tenint en compte que la població d’Espanya és de 46.063.511 persones, això fa uns 651.274€ per persona!

COLLONS!!!!!!!!!!!

Que ens els donguin a nosaltres aquest diners i ja veuran com es reactiva l’economia en una tarda!

Crec que ja fa massa temps que ens deixem prendre el pel d’aquesta manera, ara que de fet ens ho tenim ben merescut, tots mirant la tele (de pantalla plana això si), amb una bona hipoteca, el mega-cotxe, i que ningú es despentini... i així ens van les coses!