Com estem?

A vegades faig un pas enrere per veure-ho tot amb perspectiva, agafar una visió global de la vida, el que els anglesos en diuen “the big picture”, que més o menys em serveix per saber d’on vinc, cap a on vull anar i com anar-hi...

L’altre dia vaig ensopegar amb un poema d’en Josep Maria de Sagarra (el meu autor preferit) que expressa exactament com em sento, com em veig i com a mínim com m’agradaria encarar-me al futur, és una d’aquelles casualitats que satisfan tant quan succeeixen...

Com que jo seria incapaç d’expressar tot el que sento, gosaré a transcriure part del poema ja que les seves paraules són d’una exquisides sublim.

N’he extret el següent tros:

Per la finestra veig un tros de cel,

un cel molt llis de transparència pura,

i dins del blau profund, cada estel

tremola i fulgura

Ara no tinc por de res

i no m’esvera la vida,

en el llavi duc un bes

i a la mà una margarida.

No envejo l’ocellic lleu

de la mimosa del parc,

vull viure aquest viure meu,

sigui dolç o sigui amarg.

Vull viure tal com sóc, amb aquest cos,

amb el llavi que besa i l’ull que plora,

sense saber si ha de venir el repòs

tard o d’hora.

Sense saber si aquí m’estic

de pas tan sols, o si no hi ha mes via;

content tant si sóc pobre com si ric,

amb la salut o bé amb la malaltia.

Rebre la pluja descobert, desnú,

i el sol que crema i les ventades fortes,

sense que compri l’ànima ningú,

ni em privi de trucar a totes les portes.

Que les misèries i que els mals,

no m’apaguin la interna alegria,

i pugui veure tots els Carnavals sense cap covardia.

Vull viure aquesta vida que es consum,

veure la fam, la pesta i la guerra...

i sentir sempre un gran desig de llum,

però mai oblidar que soc de terra.

I quan no vegi cap amic enlloc,

i estigui agemolit per la mentida,

trobi una galta de foc

i una boca ben humida.

I uns ulls on miri jo profundament,

i no hi hagi cap ombra que els entela;

i mirant-los em torni molt content,

lleuger i valent com una vela.

I que hi vegi un país de tons suaus,

on l’esperit s’hi encanta quan s’hi atura,

on els blaus són més blaus,

i el cel més cel i la verdor més pura.

I desprès que la senti com s’esmuny

rient i amb les galtes vermelles,

i que encara que canti molt lluny,

sempre em sembli que em canta a les orelles.

I quan ella s’esveri i temi el mal,

i jo la vegi que sanglota

dins la meva abraçada lleial,

pugui amagar-se tota.

visqui en el marge del viure meu,

la seva vida.

Sigui jo al seu costat un pregadéu

i ella una margarida.

I no esquerpa de flanc

quan al meu hemisferi plou i neva,

li senti tot el ritme se la sang,

ben apretada contra el pit, ben meva!

Carnaval 1917

(JM de Sagarra)